WRITE TO US / ESCRÍBENOS

Enter your email address and message and submit. We'll get back to you as soon as possible. 

Introduce tu correo electrónico y mensaje, y pulsa Submit / Enviar. Nos pondremos en contacto contigo lo antes posible. 

6 Calle San Crispín
Madrid, 28011
Spain

+34 91 559 6546

Wonder Ponder, Visual Philosophy for Children, is an imprint specialising in products for fun and engaging thinking. This website provides accompanying material to our Wonder Ponder boxes, including guides for children, parents and mediators, ideas for wonderpondering and fun games and activities. It is also a platform for sharing your very own Wonder Ponder content and ideas.

Bloc

Humans als zoos?

Ellen Duthie

Una de les escenes de Filosofia visual per a nens del nostre llibre Món cruel mostra un zoo alienígena amb diverses criatures terrestres engabiades -entre elles un nen humà-.

L'escena per sí mateixa sempre provoca un diàleg interessant i animat, però es pot enriquir encara més combinant-la amb fotografies i històries reals d'humans tancats en zoos i exposicions als segles XIX i principis del XX.

La fotografia de dalt mostra a Ota Benga, un home pigmeu que va estar exposat en el Zoo del bronx durant dues setmanes en septembre del 1906, en la gàbia dels primats. The New York Times va contar així la notícia:

 

Un bosquimà comparteix gàbia amb els micos del Zoo del Bronx

Alguns es riuen amb les seves gràcies, però molts estan disgustats.

Algunes vegades, el cuidador el deixa en llibertat.

Llavors, amb l'arc i les fletxes, el pigmeu congoleny es tira al bosc.

Ahir al Par Zoològic del Bronx va haver una exposició que va provocar a molts dels visitants alguna cosa més que simples riures. Cert és que de riures en van haver, però hi havia alguna cosa que retornava la seriositat als visitants pensants. Fins i tot aquells que es reien, marxaven amb una expressió als rostres com aquella que se'ns queda després de veure una obra de teatre amb final trist o de llegir un llibre en el qual l'heroi o l'heroïna no en surten massa ben parats.

«Hi ha alguna cosa que no m'agrada»: així ho expressava un home.

L'exposició era la d'un home en una gàbia de micos. Resulta que l'ésser humà en qüestió era un bosquimà, un d'una raça a la qual els científics no situen molt a dalt en l'escala humana, però per a la persona mitjana, no científica, que configurava la multitud de visitants, hi havia alguna cosa de l'exposició que resultava desagradable.

L'ésser humà engabiat era el petit home negre, Ota Benga, portat recentment a aquest país de les jungles centreafricanes l'explorador S.P. Verner. El professor Verner va entregar recentment Benga al Zoològic de Nova York perquè el cuidaren i es feren càrrec d'ell. Ahir, quan li van permetre sortir de la gàbia, tenia constantment un cuidador que el vigilava. A Benga sembla agradar-li el seu cuidador. Provablement sigui positiu que benga no tingui la capacitat de pensar amb massa profunditat. Si ho fes, és improvable que es sentís orgullós de sí mateix quan es va despertar al matí i es va trobar sota el mateix sostre que els orangutans i els micos, perquè ahí és on realment es troba.

La notícia de què el pigmeu estaria exposat va fer que durant la tarda d'ahir acudissin als parc zoològic més visitants que altres tardes de dissabte. La casa dels micos -o, millor dit, primats- és el centre de la família d'animals del director Hornaday.

Per a fer les vides dels orangutans més interessants i fer més visibles les seves accions pels visitants, s'ha construït una gàbia d'acer a l'extrem sud de la casa dels primats. Durant els dies més frescos de la setmana passada, els ximpanzés van evitar la gàbia oberta. Són molt sensibles al fred i van preferir posar-se sota la palla a l'interior de la casa dels micos.

Com els seus companys de casa, els orangutans i els micos, Benga té una habitació dins de l'edifici. Com les de la resta, la porta dóna a una gàbia pública.

Una multitud que oscil·lava entre 300 i 500 persones van veure, ahir, al petit home negre divertir-se a la seva manera. No li agraden les multituds, especialment els nens, que l'incordien. Així que va teixir hamaques i estores, que sap fer, va parlar amb el lloro, portat juntament amb ell de la jungla, i va disparar amb el seu arc i les seves fletxes a diversos punts marcats dintre de l'àmplia gàbia. Perquè ho poguès fer, els treballadors del zoo havien disposat munts de palla contra un costat de la gàbia. Els nens van gaudir molt amb això, especialment quan fallava, cosa que va passar molt poques vegades. Després feia carasses.

Una mica després del migdia, van permetre a Benga sortir al bosc. Un cuidador l'obserbava a distància. És poc provable que ningú hagi vist un mortal més feliç. Agafant el seu arc i les seves fletxes, es va endinsar al bosc saltant i va córrer d'una banda a l'altra.

En llibertat, Benga semblava estar novament a l'Àfrica. Escodrinyava l'interior de cada tronc i observava els arbres i arbustos a la recerca d'ocells i esquirols. Però, les multituds no trigaven a trobar-lo i havia de tornar a moure's. A la fi, el cuidador va haver de tornar-lo a la casa dels micos.

Però no era fàcil mantenir-lo allà. Amb freqüència apareixia a la porta, i amb una mirada molt fàcil de comprendre pels cuidadors, els deia que preferia estar entre arbres i erbustos. El van soltar novament i va marxar caminant cap al restaurant. El cuidador el va seguir. Sembla que Benga ha adquirit aquest costum civilitzat des que va arribar. Li encanten els refrescs.

Benga es va pagar el refresc amb els diners que li havia donat el fotògraf del zoo, per a qui havia posat abans.

No hi ha hagut cap intenció de donar a Benga una apariència grotesca. Porta pantalons blancs i una jaqueta caqui. La sola part del cos que porta nua són els peus.

Publicat el 9 de setembre de 1906. Copyright © The New York Times

 

Aquesta altra fotografia mostra una nena petita congolenya, exposada i possiblement sent alimentada per un membre del públic a l'Expo 1958, la fira Mundial de Brusel·les, com a part del “poblat” congoleny exposat en interès dels visitants.

 

Tant sobre el que pensar...